Bolo de Bolachas

• Amb un cel il·luminat pels llamps, una manteta a sobre dels muscles i música de pluja de fons, trobo el millor moment per a escriure el meu post inaugural.

L’estiu queda ja molt lluny, però amb la recepta que avui presento intentaré retenir-lo una mica més rememorant alguns moments que em porten a la presentació d’aquesta recepta.

Sovint funcionem amb el pilot automàtic. Treballem de valent per aconseguir els objectius que ens hem marcat i de sobte arriben les vacances i l’automàtic passa en un clic a manual. La sensació de relax només dura uns dies, després toca fer balanç i connectar amb un mateix. Aquesta connexió no sempre és fàcil. Jo l’he aconseguit gràcies a Lisboa.

Sota un net cel blau, la ciutat se’ns insinua demanant-nos ser explorada sense res més que la pròpia curiositat.

Passejant pels seus carrers irregulars, esglaonats i esgotadors, m’he trobat amb una sensació de buit interior que ha permès deixar espai per donar la benvinguda a noves emocions.

Trasllat d’una vida

He descobert que sóc una persona irremeiablement despistada que s’oblida del nom dels barris i dels carrers, i en definitiva d’aquelles coses que un ha de saber si vol ser un bon jugador de Trivial, però que recorda a través de les sensacions, les emocions, els sabors i les olors. Lisboa fa olor de peix a la brasa i té gust de pastís de galeta.

Lisboa és una foto polaroid, un concert privat de jazz, la melancolia creuant el riu “Teijo”, la solitud a un jardí encantat, el palau de la inspiració,  la migdiada al mig d’un parc, una recerca de grafits, avions que van i vénen en stop motion, i uns idíl·lics pícnics improvisats contemplant l’skyline de la ciutat.

Sóc una curiosa inexperta de l’art de la fotografia i darrere de la meva càmera em permeto el luxe d’acostar-me tímidament al món que m’envolta, permetent-me una mirada desvergonyida normalment infreqüent en mi.

Gaudeixo plenament d’aquest moment. El temps s’atura, fragmento la realitat i la miro al detall. Amb cura, sense pressa, busco immortalitzar aquella escena que la faci meva, que com les rajoles que engalanen les seves façanes, acaronades amb la roba estesa, creïn el mosaic de la meva vivència.

La bellesa de la decadència

El meu pas per aquesta addictiva ciutat m’ha canviat en molts sentits, i com no també ha transformat el meu món culinari.

Sóc de les que pensa que pera conèixer un lloc necessites aprofundir en la seva tradició culinària, per tant quan viatjo intento cercar aquells llocs freqüentats per la gent autòctona.

En els temps que corren, lògicament no he anat a restaurants de “postín”, però trobo que no m’he perdut res. Al local més humil et serveixen un fresquíssim peix a la brasa acompanyat amb la seva guarnició de patata bullida o amanida. I per un preu més que raonable pots degustar la magnífica “Zapateira” acompanyada de “vinho verde”, precedida de l’exquisit “queijo amanteigado”. Sóc una addicta del formatge. És una d’eixes coses sense la qual no podria viure, i m’ha encantat descobrir que els portuguesos també comparteixen aquesta passió. Ja se sap, “uva y queso sabe a beso”, i quanta raó te aquesta dita, sobretot si es tracta d’un bon formatge curat.

Perdoneu, ja m’estic desviant de l’objectiu d’aquest post. Però qui hagi estat a Lisboa m’entendrà.

Centrem-nos en la rebosteria. Lamentablement no vaig poder provar els autèntics “pasteis de Belem”, finalment els vaig haver de comprar en una antiga confiteria a prop de la “Praça do Rossio”. Realment eren molt bons, però ha quedat com assumpte pendent provar els autèntics.

Tot un regal va ser, per altra banda, provar “As queijadas de Sintra” als peus de la màgica “Quinta de Regaleira”.

Però per a mi el moment estel·lar va ser menjar un “bacalhau à brás” amb un “bolo de bolachas” de postres.

Quant pensava en escriure aquest post volia fer honor al “melhor bolo de chocolate do mundo”, però en realitat aquest pastís no el vaig provar allà i el que la nostàlgia em demana és que us presenti “o bolo de bolachas”. Ja en parlarem del bolo de chocolate en un altre moment. Doncs bé “o bolo de bolachas” és un senzill pastís que enamora. Penso que d’alguna manera m’evoca als pastissos de xocolata i galeta decorats amb lacasitos que tots hem tingut algun cop als nostres aniversaris, els quals volaven només portar-los a la taula.

Després te n’adones que no és només això el que t’atrapa. Una elegant crema acompanyada de la senzilla galeta Maria de tota la vida produeixen una combinació perfecta que fan que aquest senzill pastís m’hagi enamorat.

He estat consultant moltes websites portugueses i no he trobat acord entre les diferents receptes. He fet per tant una selecció eclèctica per crear la meva pròpia versió.

Ingredients:

3 ous (clara i rovells separats)

250 gr. sucre glass

250 gr. mantega

200 llet condensada

unes gotes d’essència de vainilla

2 paquets i mig de galetes maria

½ litre de cafè fort

Preparació:

1. Preparem el cafè i reservem, ja que necessitarem que estigui fred a l’hora del muntatge.

2. Barregem la mantega amb el sucre amb una batedora elèctrica. Es pot fer a mà, però el resultat no és el mateix. És important que la mantega estigui en pomada. Per aconseguir-ho l’hem de tenir fora de la nevera de 2 a tres hores, depenent de la temperatura de l’espai on estigui. És impossible trobar el mateix punt d’untuositat amb el microones.

La batem una mica a una potencia elevada. Baixem la potència i agreguem el sucre glass en tres vegades. Després tornem a pujar la potència i continuem batent uns 5 minuts fins que s’integri bé i formi una crema espessa.

3.Incorporem els rovells d’un en un sense deixar de batre i per últim tornem a baixar la velocitat i agreguem a poc a poc la llet condensada. Seguim batent uns cinc minuts més.

4.Portem la crema a la nevera mentre pugem a punt de neu les clares que teníem reservades. Seguidament les incorporem a la crema, també en tres vegades. És important respectar aquest ordre, ja que si incorporéssim la crema a les clares perdria l’aire que després li donarà a la crema la textura esponjosa que cerquem.

Hem de barrejar-les lentament amb moviments envoltants, fent girs complets de canell. Quan estigui la tornem a portar a la nevera i comencem el muntatge.

5.Per a muntar el pastís, jo utilitzo un motlle desmotllable . Cobrim la base amb galetes maria superposant-les una mica per intentar cobrir tot el fons. Amb una cullera empapem les galetes amb el cafè intentant que quedin toves però sense passar-nos perquè no es desfacin. A sobre afegim un terç de la crema. Repetim aquest procés dos cops més. Encara que les capes dependran de les dimensions del motlle utilitzat i de la quantitat de crema que hi posem entre les galetes.

Amb el motlle que jo he utilitzat m’han sortit tres capes i he utilitzat dos paquets de galetes.

6.Amb el mig paquet restant la decorarem. Picarem les galetes a velocitat mitja ja que si triturem a molta potència es transformaran en pols, i ens interessa que s’apreciïn trossets de galeta.

Si no teniu got de triturar, també es poden picar ficant-les a una bossa i fent cops amb un corró.

Al meu parer tots els pastissos que porten ou i no estan cuits, son molt més bons d’un dia per a un altre. A més a més la crema quedarà molt més compacta.

Al dia següent ja podem desemmotllar sense por deixant com a base el fons del motlle.

Notes

He de puntualitzar que encara que ha quedat molt bo no s’assembla al que vaig tastar a Lisboa i recentment a la Casa Portuguesa de Barcelona.

També té el seu encant ja que em recorda al cafè amb llet i galetes que acompanya les tardes de la meva mare des que tinc memòria.

Penso que la pròxima vegada substituiré la llet condensada per nata i sucaré les galetes amb llet.

També em queda l’opció de fer-me amiga del cuiner de “A casa Portuguesa i que em desvetlli el secret”.