Nit de colors

 Llum i foscor. Només la lluna aconsegueix trencar l’antagonisme.

L’home, des de sempre, ha cercat la manera de desvetllar i jugar amb els misteris que s’amaguen rere la foscor, una foscor que ens espanta però que alhora ens atreu.

Arriba el vespre i les nostres pupil·les s’esforcen per retenir cada detall de l’escena, però poc a poc el que hi ha davant els nostres ulls es comença a esvair. De sobte s’encén una llum. La llum oscil·lant i tènue d’una flama, permet que tot el que a la llum del dia es deixava veure, torni a aparèixer mostrant una imatge transformada.

La màgia de la nit ens ofereix contrastos imperceptibles a la llum del dia. Una obra d’art canviant i efímera que s’integra en la bellesa singular del poble d’Olot, fan que m’aturi i esperi a que la foscor de la nit em reveli els seus secrets.

“Si el foc és a l’origen mateix de l’espècie humana, els seu domini és el fonament de la civilització, de la cultura i de la tecnologia.

Lluèrnia aprofitarà l’estiuet de Sant Martí per celebrar aquesta festa a l’entorn del foc i de la llum. Aquest sant, que posa nom a l’arc del cel, podria molt ben ser la sacralització del mite de Prometeu, l’heroi que pren el foc als déus i el dóna als humans.

Aquest festival us proposa fer un viatge des del ble més petit fins a la projecció làser més lluminosa.” (Text extret del programa d’actes de Lluèrnia)

Aquí us deixo un recull d’imatges d’aquesta meravellosa experiència organitzada per la companyia d’espectacles al carrer “Pim Pam Pum Foc.”

Anuncis

Canvis

Per a mi, l’any hauria d’acabar-se a l’agost. És el fi d’una etapa i i el començament d’un altra plena de canvis. Canvi de feina, canvi de temps, canvi d’hora, canvi de ritmes i en definitiva canvi de vida.

Tot just encetem tardor i penso molt en aquests canvis. Normalment em passo aquesta època rondinant. Que si no vull canviar d’escola, que si no vull que canviïn l’hora que si tinc fred… Estic quasi dos mesos queixant-me dels canvis.

Aquest any he decidit dir prou i fer un exercici mental per veure’ls des d’un altra perspectiva. Aturar-me a observar-los i gaudir d’ells.

Passejant per la Gran Via, ha estat el primer cop que m’he aturat a observar a la castanyera. Els clients amb les mans a les butxaques i un somriure a la boca, esperen pacientment a que la simpàtica castanyera (ella amb les mans descobertes plenes de sutge) faci el cucurutxo amb el paper de diari que envoltarà les castanyes calentetes.

La castanyera és un símbol, el símbol de l’arribada dels canvis, portadora de l’olor a fred i dels records. Records de tardes al voltant de la llar de foc mirant a la meva germana com menja les castanyes que el meu iaio li va pelant i el record de la seva veu que diu: “no miris el foc que et pixaràs”.

Jo amb les galtes sempre colorades espero. Les castanyes torrades no m’agraden massa. La iaia arriba del galliner amb ous calentets a la butxaca del davantal, fa un clotet a les brases i els els soterra. El iaio diu “Quan comenci a suar ja està bo”. I vaja si està bo!Un cop sec amb una cullereta de cafè inicia el ritual. Trenques la closca i amb molta cura el vas pelant, fas la primera cullerada, hi poses una mica de sal al rovell i remenes amb el mànec de la cullereta que seguidament xuclarás, després vas sucant trocets de pa que la iaia ha deixat preparadets.

La castanyera em porta aquests records a la ment i decideixo donar-li una altra oportunitat a les castanyes. M’en compro mitja dotzena i me les vaig menjant de camí a casa. I sorpresa, sorpresa… resulta que si que m’agraden!. Arribo a casa ansiosa i penso que he de fer alguna cosa amb elles. Començo la recerca per Internet i trobo el pastís de castanyes que avui presento.

No obstant, li dic a la impaciència que es relaxi perquè aquest pastís demana un context especial, un ambient pròpi de la tardor i a més requereix la companyia de la degustadora oficial de castanyes. La meva germana.

Empleno la maleta amb tots els meus trastes de cuina i me’n vaig a la recerca d’aquell indret on la tardor es mostra en tot el seu esplendor. La Fageda d’en Jordà.

A partir d’aquí s’acaben les paraules. És el moment de deixar que parlen les imatges.

PASTÍS DE CASTANYES

Ingredients:

500grs. de castanyes

200 grs. de sucre

4 ous

200 grs de nata

mig got de llet

sucre glass per decorar

Preparació:

Com sempre que preparem un pastís que necessita forn, abans de començar el preecalfem a 180ºC.

1.Amb un ganivet fem una incisió a les castanyes(ajudarà a pelar-les millor) i les posem a bullir aproximadament tres quarts d’hora.

2.Les traiem de l’aigua i les deixem que refredin una mica per poder pelar-les. No ens podem esperar massa perquè sino la pell es tornarà a posar dura i costaran de pelar. Sort que jo soc ignifuga!

3.Quan ja les tenim pelades i els dits adolorits, les triturem al got de la batedora juntament amb la meitat de la nata. Jo prefereixo fer-ho en dos vegades perquè es trituri millor. Quedarà com un puré espès.

4.Per un altra banda separem les clares dels rovells i els barregem amb el sucre fins que blanquegi.

Incorporem la barreja al puré de castanyes i li afegim el mig got de llet de mica en mica. Reservem.

5.Pugem les clares a punt de neu i les incorporem a la barreja anterior. Ho hem de fer com a mínim en tres vegades, ja que el puré de castanyes te una consistència molt pesada i si ho féssim de cop perdríem totalment l’esponjositat que li dona les clares.

6.Posem la massa al motlle. Jo per aquest pastís he utilitzat un d’alumini desenmotllable de 26 cm de diàmetre per 4 d’alçada. Cal untar-lo amb mantega i empolvorar-lo perquè no s’enganxi. Però recordeu que el secret perquè això no passi és esperar rigorosament fins que estigui fred.

Quan vaig pensar en fer aquesta recepta, em va semblar que un farcit amb crema de castanyes li aniria bé. Vaig comprar una bona crema a la botiga gurmet del barri (ja en parlaré en un altre moment), però quan va ser el moment d’obrir el pastís per la meitat em vaig adonar que realment no queda sec del tot. Pel mig té textura bastant cremosa així que finalment no vaig utilitzar la crema. Ja li buscaré un altra sortida.

8.Per a decorar-lo vaig agafar dos fulles petites moníssimes de Plataner, les vaig rentar bé i les vaig posar a sobre del pastís que vaig empolvorar amb sucre glass, quedant així la silueta marcada.

Nota: Durant molt de temps he estat enemistada amb el meu forn. Ara no es que siguem super amics però ens estem coneixent. He deixat d’insultar-lo gràcies al millor gadget que tinc a la cuina. El TERMOMETRE DE FORN!!! Una ona per favor!!!

Hi ha forns que son molt precisos i marquen exactament la temperatura que hi ha a dintre, en el meu cas no és així i quan marca 180ºC en realitat son 200ºC. 20ºC és moltíssima diferència i pot provocar que un pastís surti volant per la finestra. Vale, no és cert, però ganes no me’n falten quan se m’ha cremat o no se m’ha fet prou.

Amb el termòmetre aquest problema queda solucionat. 

Miralls

Acceptem amb normalitat ser definits amb no més de tres adjectius, això com a molt. Ens etiqueten i assumim aquesta etiqueta com a carta de presentació. Al meu parer aquesta visió és certament reduccionista ja que no contempla la constant transformació que experimenta la persona i s’oblida de que som projeccions canviants com a conseqüència de les nostres experiències.

És cert que tenim uns trets, molts d’ells heretats de la nostra base genètica, que donen forma a la nostra identitat, però no hem de perdre de vista que som sers únics i irrepetibles, condicionats per les relacions amb el món que ens envolta per les experiències impredictibles i irrepetibles de cada nou dia.

Descobrim qui som a través de la mirada dels altres. I aquest any, pel meu aniversari m’ha agradat molt veure’m reflectida als ulls dels meus amics, que com diu la taça de desdejuni de la meva amiga Gema, son la família que esculls per a tu. Els esculls o t’ escullen? És difícil concretar quan van aparèixer i encara més perquè es van quedar a la nostra vida. Cada un d’ells reflexa una part de qui sóc, cada petita aportació col·labora en la construcció del polifacètic Jo.

De vegades, ens mirem amb els ulls entornats, de reüll, ens espanta mirar-nos, ja que comporta no només veure la nostra cara més amable sinó també la més obscura, la qual hem d’abraçar amb la mateixa intensitat. Acceptar ambdós parts és el que m’ha permès poder veure reflexos de mi mateixa que no sabia que hi estaven.Aquest post és el primer d’una serie de reflexions sobre els miralls que em vaig trobant, alguns ben grans per a veure’ns de dalt a baix, altres que només reflecteixen una part, d’altres que l’augmenten, altres petits que podem portar a sobre i d’altres antics que quan passem la mà per sobre mostren una imatge que havíem oblidat. Tots diferents i particulars, únics i valuosos.El mirall que avui presento, és dels de butxaca, d’aquests que necessites portar a sobre, que només mostren una petita part, només un detall que desperta la curiositat per descobrir la resta pel teu conte.

Una nina de llana cardada, aparentment sense rostre, és el reflex d’una persona que posa una part de la seva ànima en cadascuna de les seves creacions. Amant de la captura de l’essència de les coses i descobridora de la bellesa camuflada.Aquestes nines neixen d’un cabdell pur de llana. No hi ha un patró a seguir. Màgicament comença a tenir forma a les seves mans, a representar inconscientment a la persona per a qui estan destinades.

No tenen rostre perquè realment no el necessiten la seva expressió apareix sota la nostra mirada que també és la mirada de la seva creadora.Justament aquest és el seu encant, projecta la fusió de dos personalitats, les emocions de dos persones connectades per sempre.Al principi d’aquest post he parlat del meu aniversari, aprofito aquest esment per presentar-vos el pastís que vaig preparar per a celebrar aquest dia amb la companyia dels meus amics.

Aquesta recepta la vaig trobar al fantàstic bloc La receta de la felicidad. Pràcticament és la mateixa que ella presenta però amb una petita variació. No vaig trobar galetes de xocolata que m’acabessin de convèncer per a la base, així que vaig fer una galeta gegant que després vaig triturar.

Si en voleu saber més sobre aquesta preciositat de nines, visiteu el seu bloc. Recomano que seguiu de molt a prop les seves reflexions i descobriments. Us asseguro que no us deixaran indiferents. Cafè pedagògic i Por si la echas de menos

TARTA DE FORMATGE AMB GALETA DE XOCOLATA

Ingredients:

Per a la galeta

175 grs. de mantega en pomada (la meitat d’una barra, l’altra meitat la reservem)

150 grs. de sucre

1 ou

essència de vainilla

1 tassa de cacau en pols valor

1 tassa i mitja de farina

Per a la crema

600 grs. de formatge philadelphia

200 grs. de sucre

250 ml de nata per a muntar (ha d’estar molt freda)

Per a la ganache de xocolata:

120 grs. de xocolata per a postres

120 ml. de nata per a muntar

Per a la decoració

120 grs. de xocolata per a postres

Preparació:

1.Abans de començar escalfem el forn a 200ºC. Preparem la galeta barrejant el sucre amb la mantega. Jo ho faig amb la batedora elèctrica per a que tingui més esponjositat. Quan blanqueja afegim els ous i continuem batent dos minuts. Afegim unes gotes d’essència de vainilla i seguidament el cacau el pols: Per últim incorporem la farina amb el tamitzador en tres vegades i amassem fins que no s’enganxi a les mans.

2.Estirem la massa a la safata del forn a sobre de paper vegetal perquè no s’enganxi. La portem al forn durant 15-20 minuts a 180ºC. Quant estigui la deixarem refredar.

3.Mentre es fa la galeta preparem la salsa de xocolata. Posem la nata en un cassó i quan comenci a bullir la retirem del foc. Llavors incorporem la xocolata trossejada i remenem fins aconseguir una crema. La deixem refredar a temperatura ambient.

4.Quan la galeta hagi refredat, la trossegem amb les mans i la posem a dintre del got per triturar de la batedora i la convertim en pols. A mi m’agrada que quedi ben fi, així que la trituro dos vegades.

5.Amb la mantega que ens havia sobrat fem una pasta amb la galeta en pols. Ha de tenir una textura semblant a la sorra de la platja.

6.Amb aquesta pasta recobrim l’interior d’un motlle. Aconsello que sigui de silicona perquè ens ajudarà a desemmotllar-la millor. S’ha de recobrir tant la base com les parets del motlle. No és difícil però requereix una mica de paciència. Portarem el motlle a la nevera uns 20 minuts. Passat aquest temps es començarà a posar una mica dur, és el moment d’incorporar la salsa de xocolata al fons. Ho tornarem a posar a la nevera.

7.Mentrestant podem començar amb la preparació de la crema. Batem uns 3 minuts el formatge philadelphia fins que quedi esponjós reduïm la velocitat i incorporem el sucre. Quan s’hagi incorporat a la barreja tornem a pujar la velocitat i continuem batent uns tres minuts més.

8.A un altre bol muntem la nata. A mi m’agrada que quedi ben muntada ja que després li donarà cos a la crema.

9.Barregem la crema de philadelphia amb la nata amb moviments envoltants molt a poc a poc perquè no perdi esponjositat.

10.Traiem la galeta de la nevera (la salsa de xocolata ja haurà quedat solidificada al fons) i posem la crema a dintre. Fem uns cops a sobre del taulell de la cuina per eliminar les bombolles d’aire.

11.Per decorar-la, desfem la xocolata al bany maria i la introduïm a una manega pastissera. Jo utilitzo el Decopen de Lékué, és molt més precís. És important fer la decoració abans de portar-la a la nevera ja que si ho fem després crema estarà freda i la xocolata refredarà ràpidament i no podrem estirar la xocolata per fer el dibuix.En les fotos que he penjat, hem va passar justament això, però he de confessar que em va agradar l’efecte perquè semblava una bovina d’una pel·lícula i el pastís era un encàrrec per a una reunió de petits cineastes.La que faig fer pel meu aniversari portava una decoració diferent. Amb xocolata vaig fer un bigot per una història massa llarga d’explicar que va quedar molt divertit.