Nit de colors

 Llum i foscor. Només la lluna aconsegueix trencar l’antagonisme.

L’home, des de sempre, ha cercat la manera de desvetllar i jugar amb els misteris que s’amaguen rere la foscor, una foscor que ens espanta però que alhora ens atreu.

Arriba el vespre i les nostres pupil·les s’esforcen per retenir cada detall de l’escena, però poc a poc el que hi ha davant els nostres ulls es comença a esvair. De sobte s’encén una llum. La llum oscil·lant i tènue d’una flama, permet que tot el que a la llum del dia es deixava veure, torni a aparèixer mostrant una imatge transformada.

La màgia de la nit ens ofereix contrastos imperceptibles a la llum del dia. Una obra d’art canviant i efímera que s’integra en la bellesa singular del poble d’Olot, fan que m’aturi i esperi a que la foscor de la nit em reveli els seus secrets.

“Si el foc és a l’origen mateix de l’espècie humana, els seu domini és el fonament de la civilització, de la cultura i de la tecnologia.

Lluèrnia aprofitarà l’estiuet de Sant Martí per celebrar aquesta festa a l’entorn del foc i de la llum. Aquest sant, que posa nom a l’arc del cel, podria molt ben ser la sacralització del mite de Prometeu, l’heroi que pren el foc als déus i el dóna als humans.

Aquest festival us proposa fer un viatge des del ble més petit fins a la projecció làser més lluminosa.” (Text extret del programa d’actes de Lluèrnia)

Aquí us deixo un recull d’imatges d’aquesta meravellosa experiència organitzada per la companyia d’espectacles al carrer “Pim Pam Pum Foc.”

Anuncis

Canvis

Per a mi, l’any hauria d’acabar-se a l’agost. És el fi d’una etapa i i el començament d’un altra plena de canvis. Canvi de feina, canvi de temps, canvi d’hora, canvi de ritmes i en definitiva canvi de vida.

Tot just encetem tardor i penso molt en aquests canvis. Normalment em passo aquesta època rondinant. Que si no vull canviar d’escola, que si no vull que canviïn l’hora que si tinc fred… Estic quasi dos mesos queixant-me dels canvis.

Aquest any he decidit dir prou i fer un exercici mental per veure’ls des d’un altra perspectiva. Aturar-me a observar-los i gaudir d’ells.

Passejant per la Gran Via, ha estat el primer cop que m’he aturat a observar a la castanyera. Els clients amb les mans a les butxaques i un somriure a la boca, esperen pacientment a que la simpàtica castanyera (ella amb les mans descobertes plenes de sutge) faci el cucurutxo amb el paper de diari que envoltarà les castanyes calentetes.

La castanyera és un símbol, el símbol de l’arribada dels canvis, portadora de l’olor a fred i dels records. Records de tardes al voltant de la llar de foc mirant a la meva germana com menja les castanyes que el meu iaio li va pelant i el record de la seva veu que diu: “no miris el foc que et pixaràs”.

Jo amb les galtes sempre colorades espero. Les castanyes torrades no m’agraden massa. La iaia arriba del galliner amb ous calentets a la butxaca del davantal, fa un clotet a les brases i els els soterra. El iaio diu “Quan comenci a suar ja està bo”. I vaja si està bo!Un cop sec amb una cullereta de cafè inicia el ritual. Trenques la closca i amb molta cura el vas pelant, fas la primera cullerada, hi poses una mica de sal al rovell i remenes amb el mànec de la cullereta que seguidament xuclarás, després vas sucant trocets de pa que la iaia ha deixat preparadets.

La castanyera em porta aquests records a la ment i decideixo donar-li una altra oportunitat a les castanyes. M’en compro mitja dotzena i me les vaig menjant de camí a casa. I sorpresa, sorpresa… resulta que si que m’agraden!. Arribo a casa ansiosa i penso que he de fer alguna cosa amb elles. Començo la recerca per Internet i trobo el pastís de castanyes que avui presento.

No obstant, li dic a la impaciència que es relaxi perquè aquest pastís demana un context especial, un ambient pròpi de la tardor i a més requereix la companyia de la degustadora oficial de castanyes. La meva germana.

Empleno la maleta amb tots els meus trastes de cuina i me’n vaig a la recerca d’aquell indret on la tardor es mostra en tot el seu esplendor. La Fageda d’en Jordà.

A partir d’aquí s’acaben les paraules. És el moment de deixar que parlen les imatges.

PASTÍS DE CASTANYES

Ingredients:

500grs. de castanyes

200 grs. de sucre

4 ous

200 grs de nata

mig got de llet

sucre glass per decorar

Preparació:

Com sempre que preparem un pastís que necessita forn, abans de començar el preecalfem a 180ºC.

1.Amb un ganivet fem una incisió a les castanyes(ajudarà a pelar-les millor) i les posem a bullir aproximadament tres quarts d’hora.

2.Les traiem de l’aigua i les deixem que refredin una mica per poder pelar-les. No ens podem esperar massa perquè sino la pell es tornarà a posar dura i costaran de pelar. Sort que jo soc ignifuga!

3.Quan ja les tenim pelades i els dits adolorits, les triturem al got de la batedora juntament amb la meitat de la nata. Jo prefereixo fer-ho en dos vegades perquè es trituri millor. Quedarà com un puré espès.

4.Per un altra banda separem les clares dels rovells i els barregem amb el sucre fins que blanquegi.

Incorporem la barreja al puré de castanyes i li afegim el mig got de llet de mica en mica. Reservem.

5.Pugem les clares a punt de neu i les incorporem a la barreja anterior. Ho hem de fer com a mínim en tres vegades, ja que el puré de castanyes te una consistència molt pesada i si ho féssim de cop perdríem totalment l’esponjositat que li dona les clares.

6.Posem la massa al motlle. Jo per aquest pastís he utilitzat un d’alumini desenmotllable de 26 cm de diàmetre per 4 d’alçada. Cal untar-lo amb mantega i empolvorar-lo perquè no s’enganxi. Però recordeu que el secret perquè això no passi és esperar rigorosament fins que estigui fred.

Quan vaig pensar en fer aquesta recepta, em va semblar que un farcit amb crema de castanyes li aniria bé. Vaig comprar una bona crema a la botiga gurmet del barri (ja en parlaré en un altre moment), però quan va ser el moment d’obrir el pastís per la meitat em vaig adonar que realment no queda sec del tot. Pel mig té textura bastant cremosa així que finalment no vaig utilitzar la crema. Ja li buscaré un altra sortida.

8.Per a decorar-lo vaig agafar dos fulles petites moníssimes de Plataner, les vaig rentar bé i les vaig posar a sobre del pastís que vaig empolvorar amb sucre glass, quedant així la silueta marcada.

Nota: Durant molt de temps he estat enemistada amb el meu forn. Ara no es que siguem super amics però ens estem coneixent. He deixat d’insultar-lo gràcies al millor gadget que tinc a la cuina. El TERMOMETRE DE FORN!!! Una ona per favor!!!

Hi ha forns que son molt precisos i marquen exactament la temperatura que hi ha a dintre, en el meu cas no és així i quan marca 180ºC en realitat son 200ºC. 20ºC és moltíssima diferència i pot provocar que un pastís surti volant per la finestra. Vale, no és cert, però ganes no me’n falten quan se m’ha cremat o no se m’ha fet prou.

Amb el termòmetre aquest problema queda solucionat.