Mentre escrivia el post “Canvis” vaig haver d’aturar-me per escriure un de nou. Contínuament em repeteixo: “Acaba el que fas i ja faràs això després”. (Com a curiositat, a la Llengua de Signes Catalana hi ha un signe que expressa tota aquesta frase, aviat en parlaré més de la LSC). Però no hi ha manera d’aconseguir-ho, soc així, sempre amb mil fronts oberts, botant d’una cosa a un altra i tornant al principi.
Escrivint “Canvis” mirava pel pany de la porta de l’habitció dels records i veia al iaio explicant-me la història de l’ou a la brasa, i sense adonar-me, la porta s’ha començat a obrir poc a poc. Feia molt de temps que no hi entrava i l’escalforeta que he trobat a dintre m’ha convidat a quedar-me una estona més, tornant a ser aquella nena rosseta i grassoneta amb les galtes sempre vermelles que es quedava embadalida escoltant les històries del iaio.
Histories plenes de personatges extravagants i situacions inversemblants es van construint al seu trocet de cel on jo soc la seva convidada d’honor. “El bancal”. Aquell indret al mig del camp on passem dies d’estiu asseguts al voltant d’una roda de carro que fa de taula, mirant com les vespes s’acosten discretes però desafiants a beure de l’aixeta que goteja a la vora de la “basseta”, on no és d’estranyar veure els ulls d’una granota curiosa mentre vas nadant.
Històries com les d’aquell home tan gran “El tio Quito bufa culleres” que viu a una caseta massa petita per a ell, i que quan dorm els peus li surten per la porta i el cap per la finestra.
O la de l’escala llarga llarga que arriba fins al cel, a la que el iaio s’enfila quan son pare li diu:”va Antonio puja que et convido a berenar que ja fa dies que no vens”
La iaia, eixa dona tant guapa com l’Audry Hepburn diu ” No li contes mentides a la xiqueta!”, però a la xiqueta li encanta escoltar les històries del iaio. Unes històries que em fan sentir com L’Alícia caient pel forat que porta a un món llunàtic i meravellós que ell crea especialment per a mi.
Donava tants detalls de l’escena, que la meva memòria em traeix i em fa veure la cara del Tio Quito i l’escala que puja al cel perdent-se entre els núvols.
Al “bancal”, de tant en tant ens visita el senyor Leandro, jo li dic al iaio: “No vull que vinguin els teus amics!”. El vull només per a mi. Però el senyor Leandro sap fer màgia, separa els dits com si se’ls hagués tallat i els torna a ajuntar, així doncs acceptem que es quedi una estona. S’ho ha guanyat.
Esmorzem, sempre alguna cosa que hem collit de l’hort. Uns tomàquets, d’eixos que ja no se’n troben, un alficòs, un trocet de pa i un rajolí d’oli d’oliva que ell mateix ha fet a l’almàssera.
L’ajudo a recollir l’herba (més alta que jo) que ell, prèviament ha tallant amb la falç mentre el mocador que porta lligat al cap d’una forma molt divertida va absorbint la suor que desprèn la seva front.
La fico al cabàs que ell després lliga amb un cordill d’espart, es tira el cabàs al muscle i marxem plens de llapasses cap a casa, amb “l’auto” ple d’herba, de terra i d’algun petit animaló que ha decidit fer una excursió.
Arribem a casa però l’aventura no s’acaba. És l’hora de dinar i com a tots els nens hi ha coses que no m’agraden. El iaio diu:” Tanca els ulls i veuràs quina cosa més bona et donaré”. Jo obedient els tanco ben fort i espero que com a la pel·lícula Hook apareguin coses boníssimes a sobre de la taula. Però és que realment és el que passa!
Ell combina aliments que hi ha a sobre de la taula i s’inventa noms rimbombants, jo amb els ulls tancats em deixo portar pel seu entusiasme. “-Està boníssim!, -què has fet iaio? -És màgia!-” diu ell. La meva passió pel menjar comença a despertar-se.
Avui, vull acompanyar aquesta història amb un dels sabors que decoren la meva infantesa i ara que els tinc lluny m’ajuden a obrir l’habitació dels records de tant en tant. Perquè ja sabem que l’olfacte i el gust son els sentits que més memòria tenen.
CANUTS
Ingredients
una ceba gran vermella (de figueres)
un tros de pebrera(pebrot) vermella i verda
una cuixa de pollastre
un trosset de vedella molt tendra (200 grs. aproximadament)
un pot de tomàquet fregit
un os de vedella
sal i pebre
una fulla de llorer
400 grs. de macarrons (aproximadament 100 grs. per persona)
Preparació
1.En una olla mitjana posem a bullir tota la carn i l’os amb una mica de sal i la fulla de llorer. Haurà de bullir aproximadament un hora i mitja perquè la carn quedi ben tendra. De tant en tant anirem escumant el brou.
2.Quan la carn estigui en el seu punt la traiem de l’olla.(el brou el reservarem per bullir la pasta) i quan hagi refredat una mica l’esmicolarem i reservarem.
3.Trossegem la ceba i la sofregim a foc baix amb l’objectiu de que quedi melosa. No interessa una textura cruixent.
4.Mentre es va fent trossegem les dos pebreres a trossets molt petits i les incorporem a la ceba passats 10 minuts aproximadament, ja que la pebrera es fa més ràpid.
5.Quan ja estigui casi (la ceba comença a estar transparent) afegirem la carn i la saltejarem. Només volem que els sabors es barregin per tant no la deixarem massa estona al foc ja que sinó s’assecaria.
6.Tornem a posar el brou al foc i incorporem el nostre sofregit. Quan comenci a bullir afegirem el tomàquet i 5 minuts després afegim la pasta. La courem uns 8 minuts.
Aquest plat es serveix amb una mica de brou.
Curiosos inexperts 