L’habitació dels records

Mentre escrivia el post “Canvis” vaig haver d’aturar-me per escriure un de nou. Contínuament em repeteixo: “Acaba el que fas i ja faràs això després”. (Com a curiositat, a la Llengua de Signes Catalana hi ha un signe que expressa tota aquesta frase, aviat en parlaré més de la LSC). Però no hi ha manera d’aconseguir-ho, soc així, sempre amb mil fronts oberts, botant d’una cosa a un altra i tornant al principi.

Escrivint “Canvis” mirava pel pany de la porta de l’habitció dels records i veia al iaio explicant-me la història de l’ou a la brasa, i sense adonar-me, la porta s’ha començat a obrir poc a poc. Feia molt de temps que no hi entrava i l’escalforeta que he trobat a dintre m’ha convidat a quedar-me una estona més, tornant a ser aquella nena rosseta i grassoneta amb les galtes sempre vermelles que es quedava embadalida escoltant les històries del iaio.

Histories plenes de personatges extravagants i situacions inversemblants es van construint al seu trocet de cel on jo soc la seva convidada d’honor. “El bancal”. Aquell indret al mig del camp on passem dies d’estiu asseguts al voltant d’una roda de carro que fa de taula, mirant com les vespes s’acosten discretes però desafiants a beure de l’aixeta que goteja a la vora de la “basseta”, on no és d’estranyar veure els ulls d’una granota curiosa mentre vas nadant.

Scaled Image3

Històries com les d’aquell home tan gran “El tio Quito bufa culleres” que viu a una caseta massa petita per a ell, i que quan dorm els peus li surten per la porta i el cap per la finestra.

O la de l’escala llarga llarga que arriba fins al cel, a la que el iaio s’enfila quan son pare li diu:”va Antonio puja que et convido a berenar que ja fa dies que no vens”

La iaia, eixa dona tant guapa com l’Audry Hepburn diu ” No li contes mentides a la xiqueta!”, però a la xiqueta li encanta escoltar les històries del iaio. Unes històries que em fan sentir com L’Alícia caient pel forat que porta a un món llunàtic i meravellós que ell crea especialment per a mi.

Donava tants detalls de l’escena, que la meva memòria em traeix i em fa veure la cara del Tio Quito i l’escala que puja al cel perdent-se entre els núvols.

Al “bancal”, de tant en tant ens visita el senyor Leandro, jo li dic al iaio: “No vull que vinguin els teus amics!”. El vull només per a mi. Però el senyor Leandro sap fer màgia, separa els dits com si se’ls hagués tallat i els torna a ajuntar, així doncs acceptem que es quedi una estona. S’ho ha guanyat.

Esmorzem, sempre alguna cosa que hem collit de l’hort. Uns tomàquets, d’eixos que ja no se’n troben, un alficòs, un trocet de pa i un rajolí d’oli d’oliva que ell mateix ha fet a l’almàssera.

L’ajudo a recollir l’herba (més alta que jo) que ell, prèviament ha tallant amb la falç mentre el mocador que porta lligat al cap d’una forma molt divertida va absorbint la suor que desprèn la seva front.

La fico al cabàs que ell després lliga amb un cordill d’espart, es tira el cabàs al muscle i marxem plens de llapasses cap a casa,  amb “l’auto” ple d’herba, de terra i d’algun petit animaló que ha decidit fer una excursió.

Arribem a casa però l’aventura no s’acaba. És l’hora de dinar i com a tots els nens hi ha coses que no m’agraden. El iaio diu:” Tanca els ulls i veuràs quina cosa més bona et donaré”. Jo obedient els tanco ben fort i espero que com a la pel·lícula Hook apareguin coses boníssimes a sobre de la taula. Però és que realment és el que passa!

Ell combina aliments que hi ha a sobre de la taula i s’inventa noms rimbombants, jo amb els ulls tancats em deixo portar pel seu entusiasme. “-Està boníssim!, -què has fet iaio? -És màgia!-” diu ell. La meva passió pel menjar comença a despertar-se.

Avui, vull acompanyar aquesta història amb un dels sabors que decoren la meva infantesa i ara que els tinc lluny m’ajuden a obrir l’habitació dels records de tant en tant. Perquè ja sabem que l’olfacte i el gust son els sentits que més memòria tenen.

CANUTS

Ingredients

una ceba gran vermella (de figueres)

un tros de pebrera(pebrot) vermella i verda

una cuixa de pollastre

un trosset de vedella molt tendra (200 grs. aproximadament)

un pot de tomàquet fregit

un os de vedella

sal i pebre

una fulla de llorer

400 grs. de macarrons (aproximadament 100 grs. per persona)

Preparació

1.En una olla mitjana posem a bullir tota la carn i l’os amb una mica de sal i la fulla de llorer. Haurà de bullir aproximadament un hora i mitja perquè la carn quedi ben tendra. De tant en tant anirem escumant el brou.

2.Quan la carn estigui en el seu punt la traiem de l’olla.(el brou el reservarem per bullir la pasta) i quan hagi refredat una mica l’esmicolarem i reservarem.

3.Trossegem la ceba i la sofregim a foc baix amb l’objectiu de que quedi melosa. No interessa una textura cruixent.

4.Mentre es va fent trossegem les dos pebreres a trossets molt petits i les incorporem a la ceba passats 10 minuts aproximadament, ja que la pebrera es fa més ràpid.

5.Quan ja estigui casi (la ceba comença a estar transparent) afegirem la carn i la saltejarem. Només volem que els sabors es barregin per tant no la deixarem massa estona al foc ja que sinó s’assecaria.

6.Tornem a posar el brou al foc i incorporem el nostre sofregit. Quan comenci a bullir afegirem el tomàquet i 5 minuts després afegim la pasta. La courem uns 8 minuts.

Aquest plat es serveix amb una mica de brou.

canuts

Anuncis

Miralls

Acceptem amb normalitat ser definits amb no més de tres adjectius, això com a molt. Ens etiqueten i assumim aquesta etiqueta com a carta de presentació. Al meu parer aquesta visió és certament reduccionista ja que no contempla la constant transformació que experimenta la persona i s’oblida de que som projeccions canviants com a conseqüència de les nostres experiències.

És cert que tenim uns trets, molts d’ells heretats de la nostra base genètica, que donen forma a la nostra identitat, però no hem de perdre de vista que som sers únics i irrepetibles, condicionats per les relacions amb el món que ens envolta per les experiències impredictibles i irrepetibles de cada nou dia.

Descobrim qui som a través de la mirada dels altres. I aquest any, pel meu aniversari m’ha agradat molt veure’m reflectida als ulls dels meus amics, que com diu la taça de desdejuni de la meva amiga Gema, son la família que esculls per a tu. Els esculls o t’ escullen? És difícil concretar quan van aparèixer i encara més perquè es van quedar a la nostra vida. Cada un d’ells reflexa una part de qui sóc, cada petita aportació col·labora en la construcció del polifacètic Jo.

De vegades, ens mirem amb els ulls entornats, de reüll, ens espanta mirar-nos, ja que comporta no només veure la nostra cara més amable sinó també la més obscura, la qual hem d’abraçar amb la mateixa intensitat. Acceptar ambdós parts és el que m’ha permès poder veure reflexos de mi mateixa que no sabia que hi estaven.Aquest post és el primer d’una serie de reflexions sobre els miralls que em vaig trobant, alguns ben grans per a veure’ns de dalt a baix, altres que només reflecteixen una part, d’altres que l’augmenten, altres petits que podem portar a sobre i d’altres antics que quan passem la mà per sobre mostren una imatge que havíem oblidat. Tots diferents i particulars, únics i valuosos.El mirall que avui presento, és dels de butxaca, d’aquests que necessites portar a sobre, que només mostren una petita part, només un detall que desperta la curiositat per descobrir la resta pel teu conte.

Una nina de llana cardada, aparentment sense rostre, és el reflex d’una persona que posa una part de la seva ànima en cadascuna de les seves creacions. Amant de la captura de l’essència de les coses i descobridora de la bellesa camuflada.Aquestes nines neixen d’un cabdell pur de llana. No hi ha un patró a seguir. Màgicament comença a tenir forma a les seves mans, a representar inconscientment a la persona per a qui estan destinades.

No tenen rostre perquè realment no el necessiten la seva expressió apareix sota la nostra mirada que també és la mirada de la seva creadora.Justament aquest és el seu encant, projecta la fusió de dos personalitats, les emocions de dos persones connectades per sempre.Al principi d’aquest post he parlat del meu aniversari, aprofito aquest esment per presentar-vos el pastís que vaig preparar per a celebrar aquest dia amb la companyia dels meus amics.

Aquesta recepta la vaig trobar al fantàstic bloc La receta de la felicidad. Pràcticament és la mateixa que ella presenta però amb una petita variació. No vaig trobar galetes de xocolata que m’acabessin de convèncer per a la base, així que vaig fer una galeta gegant que després vaig triturar.

Si en voleu saber més sobre aquesta preciositat de nines, visiteu el seu bloc. Recomano que seguiu de molt a prop les seves reflexions i descobriments. Us asseguro que no us deixaran indiferents. Cafè pedagògic i Por si la echas de menos

TARTA DE FORMATGE AMB GALETA DE XOCOLATA

Ingredients:

Per a la galeta

175 grs. de mantega en pomada (la meitat d’una barra, l’altra meitat la reservem)

150 grs. de sucre

1 ou

essència de vainilla

1 tassa de cacau en pols valor

1 tassa i mitja de farina

Per a la crema

600 grs. de formatge philadelphia

200 grs. de sucre

250 ml de nata per a muntar (ha d’estar molt freda)

Per a la ganache de xocolata:

120 grs. de xocolata per a postres

120 ml. de nata per a muntar

Per a la decoració

120 grs. de xocolata per a postres

Preparació:

1.Abans de començar escalfem el forn a 200ºC. Preparem la galeta barrejant el sucre amb la mantega. Jo ho faig amb la batedora elèctrica per a que tingui més esponjositat. Quan blanqueja afegim els ous i continuem batent dos minuts. Afegim unes gotes d’essència de vainilla i seguidament el cacau el pols: Per últim incorporem la farina amb el tamitzador en tres vegades i amassem fins que no s’enganxi a les mans.

2.Estirem la massa a la safata del forn a sobre de paper vegetal perquè no s’enganxi. La portem al forn durant 15-20 minuts a 180ºC. Quant estigui la deixarem refredar.

3.Mentre es fa la galeta preparem la salsa de xocolata. Posem la nata en un cassó i quan comenci a bullir la retirem del foc. Llavors incorporem la xocolata trossejada i remenem fins aconseguir una crema. La deixem refredar a temperatura ambient.

4.Quan la galeta hagi refredat, la trossegem amb les mans i la posem a dintre del got per triturar de la batedora i la convertim en pols. A mi m’agrada que quedi ben fi, així que la trituro dos vegades.

5.Amb la mantega que ens havia sobrat fem una pasta amb la galeta en pols. Ha de tenir una textura semblant a la sorra de la platja.

6.Amb aquesta pasta recobrim l’interior d’un motlle. Aconsello que sigui de silicona perquè ens ajudarà a desemmotllar-la millor. S’ha de recobrir tant la base com les parets del motlle. No és difícil però requereix una mica de paciència. Portarem el motlle a la nevera uns 20 minuts. Passat aquest temps es començarà a posar una mica dur, és el moment d’incorporar la salsa de xocolata al fons. Ho tornarem a posar a la nevera.

7.Mentrestant podem començar amb la preparació de la crema. Batem uns 3 minuts el formatge philadelphia fins que quedi esponjós reduïm la velocitat i incorporem el sucre. Quan s’hagi incorporat a la barreja tornem a pujar la velocitat i continuem batent uns tres minuts més.

8.A un altre bol muntem la nata. A mi m’agrada que quedi ben muntada ja que després li donarà cos a la crema.

9.Barregem la crema de philadelphia amb la nata amb moviments envoltants molt a poc a poc perquè no perdi esponjositat.

10.Traiem la galeta de la nevera (la salsa de xocolata ja haurà quedat solidificada al fons) i posem la crema a dintre. Fem uns cops a sobre del taulell de la cuina per eliminar les bombolles d’aire.

11.Per decorar-la, desfem la xocolata al bany maria i la introduïm a una manega pastissera. Jo utilitzo el Decopen de Lékué, és molt més precís. És important fer la decoració abans de portar-la a la nevera ja que si ho fem després crema estarà freda i la xocolata refredarà ràpidament i no podrem estirar la xocolata per fer el dibuix.En les fotos que he penjat, hem va passar justament això, però he de confessar que em va agradar l’efecte perquè semblava una bovina d’una pel·lícula i el pastís era un encàrrec per a una reunió de petits cineastes.La que faig fer pel meu aniversari portava una decoració diferent. Amb xocolata vaig fer un bigot per una història massa llarga d’explicar que va quedar molt divertit.