L’habitació dels records

Mentre escrivia el post “Canvis” vaig haver d’aturar-me per escriure un de nou. Contínuament em repeteixo: “Acaba el que fas i ja faràs això després”. (Com a curiositat, a la Llengua de Signes Catalana hi ha un signe que expressa tota aquesta frase, aviat en parlaré més de la LSC). Però no hi ha manera d’aconseguir-ho, soc així, sempre amb mil fronts oberts, botant d’una cosa a un altra i tornant al principi.

Escrivint “Canvis” mirava pel pany de la porta de l’habitció dels records i veia al iaio explicant-me la història de l’ou a la brasa, i sense adonar-me, la porta s’ha començat a obrir poc a poc. Feia molt de temps que no hi entrava i l’escalforeta que he trobat a dintre m’ha convidat a quedar-me una estona més, tornant a ser aquella nena rosseta i grassoneta amb les galtes sempre vermelles que es quedava embadalida escoltant les històries del iaio.

Histories plenes de personatges extravagants i situacions inversemblants es van construint al seu trocet de cel on jo soc la seva convidada d’honor. “El bancal”. Aquell indret al mig del camp on passem dies d’estiu asseguts al voltant d’una roda de carro que fa de taula, mirant com les vespes s’acosten discretes però desafiants a beure de l’aixeta que goteja a la vora de la “basseta”, on no és d’estranyar veure els ulls d’una granota curiosa mentre vas nadant.

Històries com les d’aquell home tan gran “El tio Quito bufa culleres” que viu a una caseta massa petita per a ell, i que quan dorm els peus li surten per la porta i el cap per la finestra.

O la de l’escala llarga llarga que arriba fins al cel, a la que el iaio s’enfila quan son pare li diu:”va Antonio puja que et convido a berenar que ja fa dies que no vens”

La iaia, eixa dona tant guapa com l’Audry Hepburn diu ” No li contes mentides a la xiqueta!”, però a la xiqueta li encanta escoltar les històries del iaio. Unes històries que em fan sentir com L’Alícia caient pel forat que porta a un món llunàtic i meravellós que ell crea especialment per a mi.

Donava tants detalls de l’escena, que la meva memòria em traeix i em fa veure la cara del Tio Quito i l’escala que puja al cel perdent-se entre els núvols.

Al “bancal”, de tant en tant ens visita el senyor Leandro, jo li dic al iaio: “No vull que vinguin els teus amics!”. El vull només per a mi. Però el senyor Leandro sap fer màgia, separa els dits com si se’ls hagués tallat i els torna a ajuntar, així doncs acceptem que es quedi una estona. S’ho ha guanyat.

Esmorzem, sempre alguna cosa que hem collit de l’hort. Uns tomàquets, d’eixos que ja no se’n troben, un alficòs, un trocet de pa i un rajolí d’oli d’oliva que ell mateix ha fet a l’almàssera.

L’ajudo a recollir l’herba (més alta que jo) que ell, prèviament ha tallant amb la falç mentre el mocador que porta lligat al cap d’una forma molt divertida va absorbint la suor que desprèn la seva front.

La fico al cabàs que ell després lliga amb un cordill d’espart, es tira el cabàs al muscle i marxem plens de llapasses cap a casa,  amb “l’auto” ple d’herba, de terra i d’algun petit animaló que ha decidit fer una excursió.

Arribem a casa però l’aventura no s’acaba. És l’hora de dinar i com a tots els nens hi ha coses que no m’agraden. El iaio diu:” Tanca els ulls i veuràs quina cosa més bona et donaré”. Jo obedient els tanco ben fort i espero que com a la pel·lícula Hook apareguin coses boníssimes a sobre de la taula. Però és que realment és el que passa!

Ell combina aliments que hi ha a sobre de la taula i s’inventa noms rimbombants, jo amb els ulls tancats em deixo portar pel seu entusiasme. “-Està boníssim!, -què has fet iaio? -És màgia!-” diu ell. La meva passió pel menjar comença a despertar-se.

Avui, vull acompanyar aquesta història amb un dels sabors que decoren la meva infantesa i ara que els tinc lluny m’ajuden a obrir l’habitació dels records de tant en tant. Perquè ja sabem que l’olfacte i el gust son els sentits que més memòria tenen.

CANUTS

Ingredients

una ceba gran vermella (de figueres)

un tros de pebrera(pebrot) vermella i verda

una cuixa de pollastre

un trosset de vedella molt tendra (200 grs. aproximadament)

un pot de tomàquet fregit

un os de vedella

sal i pebre

una fulla de llorer

400 grs. de macarrons (aproximadament 100 grs. per persona)

Preparació

1.En una olla mitjana posem a bullir tota la carn i l’os amb una mica de sal i la fulla de llorer. Haurà de bullir aproximadament un hora i mitja perquè la carn quedi ben tendra. De tant en tant anirem escumant el brou.

2.Quan la carn estigui en el seu punt la traiem de l’olla.(el brou el reservarem per bullir la pasta) i quan hagi refredat una mica l’esmicolarem i reservarem.

3.Trossegem la ceba i la sofregim a foc baix amb l’objectiu de que quedi melosa. No interessa una textura cruixent.

4.Mentre es va fent trossegem les dos pebreres a trossets molt petits i les incorporem a la ceba passats 10 minuts aproximadament, ja que la pebrera es fa més ràpid.

5.Quan ja estigui casi (la ceba comença a estar transparent) afegirem la carn i la saltejarem. Només volem que els sabors es barregin per tant no la deixarem massa estona al foc ja que sinó s’assecaria.

6.Tornem a posar el brou al foc i incorporem el nostre sofregit. Quan comenci a bullir afegirem el tomàquet i 5 minuts després afegim la pasta. La courem uns 8 minuts.

Aquest plat es serveix amb una mica de brou.

Nit de colors

 Llum i foscor. Només la lluna aconsegueix trencar l’antagonisme.

L’home, des de sempre, ha cercat la manera de desvetllar i jugar amb els misteris que s’amaguen rere la foscor, una foscor que ens espanta però que alhora ens atreu.

Arriba el vespre i les nostres pupil·les s’esforcen per retenir cada detall de l’escena, però poc a poc el que hi ha davant els nostres ulls es comença a esvair. De sobte s’encén una llum. La llum oscil·lant i tènue d’una flama, permet que tot el que a la llum del dia es deixava veure, torni a aparèixer mostrant una imatge transformada.

La màgia de la nit ens ofereix contrastos imperceptibles a la llum del dia. Una obra d’art canviant i efímera que s’integra en la bellesa singular del poble d’Olot, fan que m’aturi i esperi a que la foscor de la nit em reveli els seus secrets.

“Si el foc és a l’origen mateix de l’espècie humana, els seu domini és el fonament de la civilització, de la cultura i de la tecnologia.

Lluèrnia aprofitarà l’estiuet de Sant Martí per celebrar aquesta festa a l’entorn del foc i de la llum. Aquest sant, que posa nom a l’arc del cel, podria molt ben ser la sacralització del mite de Prometeu, l’heroi que pren el foc als déus i el dóna als humans.

Aquest festival us proposa fer un viatge des del ble més petit fins a la projecció làser més lluminosa.” (Text extret del programa d’actes de Lluèrnia)

Aquí us deixo un recull d’imatges d’aquesta meravellosa experiència organitzada per la companyia d’espectacles al carrer “Pim Pam Pum Foc.”

Canvis

Per a mi, l’any hauria d’acabar-se a l’agost. És el fi d’una etapa i i el començament d’un altra plena de canvis. Canvi de feina, canvi de temps, canvi d’hora, canvi de ritmes i en definitiva canvi de vida.

Tot just encetem tardor i penso molt en aquests canvis. Normalment em passo aquesta època rondinant. Que si no vull canviar d’escola, que si no vull que canviïn l’hora que si tinc fred… Estic quasi dos mesos queixant-me dels canvis.

Aquest any he decidit dir prou i fer un exercici mental per veure’ls des d’un altra perspectiva. Aturar-me a observar-los i gaudir d’ells.

Passejant per la Gran Via, ha estat el primer cop que m’he aturat a observar a la castanyera. Els clients amb les mans a les butxaques i un somriure a la boca, esperen pacientment a que la simpàtica castanyera (ella amb les mans descobertes plenes de sutge) faci el cucurutxo amb el paper de diari que envoltarà les castanyes calentetes.

La castanyera és un símbol, el símbol de l’arribada dels canvis, portadora de l’olor a fred i dels records. Records de tardes al voltant de la llar de foc mirant a la meva germana com menja les castanyes que el meu iaio li va pelant i el record de la seva veu que diu: “no miris el foc que et pixaràs”.

Jo amb les galtes sempre colorades espero. Les castanyes torrades no m’agraden massa. La iaia arriba del galliner amb ous calentets a la butxaca del davantal, fa un clotet a les brases i els els soterra. El iaio diu “Quan comenci a suar ja està bo”. I vaja si està bo!Un cop sec amb una cullereta de cafè inicia el ritual. Trenques la closca i amb molta cura el vas pelant, fas la primera cullerada, hi poses una mica de sal al rovell i remenes amb el mànec de la cullereta que seguidament xuclarás, després vas sucant trocets de pa que la iaia ha deixat preparadets.

La castanyera em porta aquests records a la ment i decideixo donar-li una altra oportunitat a les castanyes. M’en compro mitja dotzena i me les vaig menjant de camí a casa. I sorpresa, sorpresa… resulta que si que m’agraden!. Arribo a casa ansiosa i penso que he de fer alguna cosa amb elles. Començo la recerca per Internet i trobo el pastís de castanyes que avui presento.

No obstant, li dic a la impaciència que es relaxi perquè aquest pastís demana un context especial, un ambient pròpi de la tardor i a més requereix la companyia de la degustadora oficial de castanyes. La meva germana.

Empleno la maleta amb tots els meus trastes de cuina i me’n vaig a la recerca d’aquell indret on la tardor es mostra en tot el seu esplendor. La Fageda d’en Jordà.

A partir d’aquí s’acaben les paraules. És el moment de deixar que parlen les imatges.

PASTÍS DE CASTANYES

Ingredients:

500grs. de castanyes

200 grs. de sucre

4 ous

200 grs de nata

mig got de llet

sucre glass per decorar

Preparació:

Com sempre que preparem un pastís que necessita forn, abans de començar el preecalfem a 180ºC.

1.Amb un ganivet fem una incisió a les castanyes(ajudarà a pelar-les millor) i les posem a bullir aproximadament tres quarts d’hora.

2.Les traiem de l’aigua i les deixem que refredin una mica per poder pelar-les. No ens podem esperar massa perquè sino la pell es tornarà a posar dura i costaran de pelar. Sort que jo soc ignifuga!

3.Quan ja les tenim pelades i els dits adolorits, les triturem al got de la batedora juntament amb la meitat de la nata. Jo prefereixo fer-ho en dos vegades perquè es trituri millor. Quedarà com un puré espès.

4.Per un altra banda separem les clares dels rovells i els barregem amb el sucre fins que blanquegi.

Incorporem la barreja al puré de castanyes i li afegim el mig got de llet de mica en mica. Reservem.

5.Pugem les clares a punt de neu i les incorporem a la barreja anterior. Ho hem de fer com a mínim en tres vegades, ja que el puré de castanyes te una consistència molt pesada i si ho féssim de cop perdríem totalment l’esponjositat que li dona les clares.

6.Posem la massa al motlle. Jo per aquest pastís he utilitzat un d’alumini desenmotllable de 26 cm de diàmetre per 4 d’alçada. Cal untar-lo amb mantega i empolvorar-lo perquè no s’enganxi. Però recordeu que el secret perquè això no passi és esperar rigorosament fins que estigui fred.

Quan vaig pensar en fer aquesta recepta, em va semblar que un farcit amb crema de castanyes li aniria bé. Vaig comprar una bona crema a la botiga gurmet del barri (ja en parlaré en un altre moment), però quan va ser el moment d’obrir el pastís per la meitat em vaig adonar que realment no queda sec del tot. Pel mig té textura bastant cremosa així que finalment no vaig utilitzar la crema. Ja li buscaré un altra sortida.

8.Per a decorar-lo vaig agafar dos fulles petites moníssimes de Plataner, les vaig rentar bé i les vaig posar a sobre del pastís que vaig empolvorar amb sucre glass, quedant així la silueta marcada.

Nota: Durant molt de temps he estat enemistada amb el meu forn. Ara no es que siguem super amics però ens estem coneixent. He deixat d’insultar-lo gràcies al millor gadget que tinc a la cuina. El TERMOMETRE DE FORN!!! Una ona per favor!!!

Hi ha forns que son molt precisos i marquen exactament la temperatura que hi ha a dintre, en el meu cas no és així i quan marca 180ºC en realitat son 200ºC. 20ºC és moltíssima diferència i pot provocar que un pastís surti volant per la finestra. Vale, no és cert, però ganes no me’n falten quan se m’ha cremat o no se m’ha fet prou.

Amb el termòmetre aquest problema queda solucionat. 

Miralls

Acceptem amb normalitat ser definits amb no més de tres adjectius, això com a molt. Ens etiqueten i assumim aquesta etiqueta com a carta de presentació. Al meu parer aquesta visió és certament reduccionista ja que no contempla la constant transformació que experimenta la persona i s’oblida de que som projeccions canviants com a conseqüència de les nostres experiències.

És cert que tenim uns trets, molts d’ells heretats de la nostra base genètica, que donen forma a la nostra identitat, però no hem de perdre de vista que som sers únics i irrepetibles, condicionats per les relacions amb el món que ens envolta per les experiències impredictibles i irrepetibles de cada nou dia.

Descobrim qui som a través de la mirada dels altres. I aquest any, pel meu aniversari m’ha agradat molt veure’m reflectida als ulls dels meus amics, que com diu la taça de desdejuni de la meva amiga Gema, son la família que esculls per a tu. Els esculls o t’ escullen? És difícil concretar quan van aparèixer i encara més perquè es van quedar a la nostra vida. Cada un d’ells reflexa una part de qui sóc, cada petita aportació col·labora en la construcció del polifacètic Jo.

De vegades, ens mirem amb els ulls entornats, de reüll, ens espanta mirar-nos, ja que comporta no només veure la nostra cara més amable sinó també la més obscura, la qual hem d’abraçar amb la mateixa intensitat. Acceptar ambdós parts és el que m’ha permès poder veure reflexos de mi mateixa que no sabia que hi estaven.Aquest post és el primer d’una serie de reflexions sobre els miralls que em vaig trobant, alguns ben grans per a veure’ns de dalt a baix, altres que només reflecteixen una part, d’altres que l’augmenten, altres petits que podem portar a sobre i d’altres antics que quan passem la mà per sobre mostren una imatge que havíem oblidat. Tots diferents i particulars, únics i valuosos.El mirall que avui presento, és dels de butxaca, d’aquests que necessites portar a sobre, que només mostren una petita part, només un detall que desperta la curiositat per descobrir la resta pel teu conte.

Una nina de llana cardada, aparentment sense rostre, és el reflex d’una persona que posa una part de la seva ànima en cadascuna de les seves creacions. Amant de la captura de l’essència de les coses i descobridora de la bellesa camuflada.Aquestes nines neixen d’un cabdell pur de llana. No hi ha un patró a seguir. Màgicament comença a tenir forma a les seves mans, a representar inconscientment a la persona per a qui estan destinades.

No tenen rostre perquè realment no el necessiten la seva expressió apareix sota la nostra mirada que també és la mirada de la seva creadora.Justament aquest és el seu encant, projecta la fusió de dos personalitats, les emocions de dos persones connectades per sempre.Al principi d’aquest post he parlat del meu aniversari, aprofito aquest esment per presentar-vos el pastís que vaig preparar per a celebrar aquest dia amb la companyia dels meus amics.

Aquesta recepta la vaig trobar al fantàstic bloc La receta de la felicidad. Pràcticament és la mateixa que ella presenta però amb una petita variació. No vaig trobar galetes de xocolata que m’acabessin de convèncer per a la base, així que vaig fer una galeta gegant que després vaig triturar.

Si en voleu saber més sobre aquesta preciositat de nines, visiteu el seu bloc. Recomano que seguiu de molt a prop les seves reflexions i descobriments. Us asseguro que no us deixaran indiferents. Cafè pedagògic i Por si la echas de menos

TARTA DE FORMATGE AMB GALETA DE XOCOLATA

Ingredients:

Per a la galeta

175 grs. de mantega en pomada (la meitat d’una barra, l’altra meitat la reservem)

150 grs. de sucre

1 ou

essència de vainilla

1 tassa de cacau en pols valor

1 tassa i mitja de farina

Per a la crema

600 grs. de formatge philadelphia

200 grs. de sucre

250 ml de nata per a muntar (ha d’estar molt freda)

Per a la ganache de xocolata:

120 grs. de xocolata per a postres

120 ml. de nata per a muntar

Per a la decoració

120 grs. de xocolata per a postres

Preparació:

1.Abans de començar escalfem el forn a 200ºC. Preparem la galeta barrejant el sucre amb la mantega. Jo ho faig amb la batedora elèctrica per a que tingui més esponjositat. Quan blanqueja afegim els ous i continuem batent dos minuts. Afegim unes gotes d’essència de vainilla i seguidament el cacau el pols: Per últim incorporem la farina amb el tamitzador en tres vegades i amassem fins que no s’enganxi a les mans.

2.Estirem la massa a la safata del forn a sobre de paper vegetal perquè no s’enganxi. La portem al forn durant 15-20 minuts a 180ºC. Quant estigui la deixarem refredar.

3.Mentre es fa la galeta preparem la salsa de xocolata. Posem la nata en un cassó i quan comenci a bullir la retirem del foc. Llavors incorporem la xocolata trossejada i remenem fins aconseguir una crema. La deixem refredar a temperatura ambient.

4.Quan la galeta hagi refredat, la trossegem amb les mans i la posem a dintre del got per triturar de la batedora i la convertim en pols. A mi m’agrada que quedi ben fi, així que la trituro dos vegades.

5.Amb la mantega que ens havia sobrat fem una pasta amb la galeta en pols. Ha de tenir una textura semblant a la sorra de la platja.

6.Amb aquesta pasta recobrim l’interior d’un motlle. Aconsello que sigui de silicona perquè ens ajudarà a desemmotllar-la millor. S’ha de recobrir tant la base com les parets del motlle. No és difícil però requereix una mica de paciència. Portarem el motlle a la nevera uns 20 minuts. Passat aquest temps es començarà a posar una mica dur, és el moment d’incorporar la salsa de xocolata al fons. Ho tornarem a posar a la nevera.

7.Mentrestant podem començar amb la preparació de la crema. Batem uns 3 minuts el formatge philadelphia fins que quedi esponjós reduïm la velocitat i incorporem el sucre. Quan s’hagi incorporat a la barreja tornem a pujar la velocitat i continuem batent uns tres minuts més.

8.A un altre bol muntem la nata. A mi m’agrada que quedi ben muntada ja que després li donarà cos a la crema.

9.Barregem la crema de philadelphia amb la nata amb moviments envoltants molt a poc a poc perquè no perdi esponjositat.

10.Traiem la galeta de la nevera (la salsa de xocolata ja haurà quedat solidificada al fons) i posem la crema a dintre. Fem uns cops a sobre del taulell de la cuina per eliminar les bombolles d’aire.

11.Per decorar-la, desfem la xocolata al bany maria i la introduïm a una manega pastissera. Jo utilitzo el Decopen de Lékué, és molt més precís. És important fer la decoració abans de portar-la a la nevera ja que si ho fem després crema estarà freda i la xocolata refredarà ràpidament i no podrem estirar la xocolata per fer el dibuix.En les fotos que he penjat, hem va passar justament això, però he de confessar que em va agradar l’efecte perquè semblava una bovina d’una pel·lícula i el pastís era un encàrrec per a una reunió de petits cineastes.La que faig fer pel meu aniversari portava una decoració diferent. Amb xocolata vaig fer un bigot per una història massa llarga d’explicar que va quedar molt divertit.

Bolo de Bolachas

• Amb un cel il·luminat pels llamps, una manteta a sobre dels muscles i música de pluja de fons, trobo el millor moment per a escriure el meu post inaugural.

L’estiu queda ja molt lluny, però amb la recepta que avui presento intentaré retenir-lo una mica més rememorant alguns moments que em porten a la presentació d’aquesta recepta.

Sovint funcionem amb el pilot automàtic. Treballem de valent per aconseguir els objectius que ens hem marcat i de sobte arriben les vacances i l’automàtic passa en un clic a manual. La sensació de relax només dura uns dies, després toca fer balanç i connectar amb un mateix. Aquesta connexió no sempre és fàcil. Jo l’he aconseguit gràcies a Lisboa.

Sota un net cel blau, la ciutat se’ns insinua demanant-nos ser explorada sense res més que la pròpia curiositat.

Passejant pels seus carrers irregulars, esglaonats i esgotadors, m’he trobat amb una sensació de buit interior que ha permès deixar espai per donar la benvinguda a noves emocions.

Trasllat d’una vida

He descobert que sóc una persona irremeiablement despistada que s’oblida del nom dels barris i dels carrers, i en definitiva d’aquelles coses que un ha de saber si vol ser un bon jugador de Trivial, però que recorda a través de les sensacions, les emocions, els sabors i les olors. Lisboa fa olor de peix a la brasa i té gust de pastís de galeta.

Lisboa és una foto polaroid, un concert privat de jazz, la melancolia creuant el riu “Teijo”, la solitud a un jardí encantat, el palau de la inspiració,  la migdiada al mig d’un parc, una recerca de grafits, avions que van i vénen en stop motion, i uns idíl·lics pícnics improvisats contemplant l’skyline de la ciutat.

Sóc una curiosa inexperta de l’art de la fotografia i darrere de la meva càmera em permeto el luxe d’acostar-me tímidament al món que m’envolta, permetent-me una mirada desvergonyida normalment infreqüent en mi.

Gaudeixo plenament d’aquest moment. El temps s’atura, fragmento la realitat i la miro al detall. Amb cura, sense pressa, busco immortalitzar aquella escena que la faci meva, que com les rajoles que engalanen les seves façanes, acaronades amb la roba estesa, creïn el mosaic de la meva vivència.

La bellesa de la decadència

El meu pas per aquesta addictiva ciutat m’ha canviat en molts sentits, i com no també ha transformat el meu món culinari.

Sóc de les que pensa que pera conèixer un lloc necessites aprofundir en la seva tradició culinària, per tant quan viatjo intento cercar aquells llocs freqüentats per la gent autòctona.

En els temps que corren, lògicament no he anat a restaurants de “postín”, però trobo que no m’he perdut res. Al local més humil et serveixen un fresquíssim peix a la brasa acompanyat amb la seva guarnició de patata bullida o amanida. I per un preu més que raonable pots degustar la magnífica “Zapateira” acompanyada de “vinho verde”, precedida de l’exquisit “queijo amanteigado”. Sóc una addicta del formatge. És una d’eixes coses sense la qual no podria viure, i m’ha encantat descobrir que els portuguesos també comparteixen aquesta passió. Ja se sap, “uva y queso sabe a beso”, i quanta raó te aquesta dita, sobretot si es tracta d’un bon formatge curat.

Perdoneu, ja m’estic desviant de l’objectiu d’aquest post. Però qui hagi estat a Lisboa m’entendrà.

Centrem-nos en la rebosteria. Lamentablement no vaig poder provar els autèntics “pasteis de Belem”, finalment els vaig haver de comprar en una antiga confiteria a prop de la “Praça do Rossio”. Realment eren molt bons, però ha quedat com assumpte pendent provar els autèntics.

Tot un regal va ser, per altra banda, provar “As queijadas de Sintra” als peus de la màgica “Quinta de Regaleira”.

Però per a mi el moment estel·lar va ser menjar un “bacalhau à brás” amb un “bolo de bolachas” de postres.

Quant pensava en escriure aquest post volia fer honor al “melhor bolo de chocolate do mundo”, però en realitat aquest pastís no el vaig provar allà i el que la nostàlgia em demana és que us presenti “o bolo de bolachas”. Ja en parlarem del bolo de chocolate en un altre moment. Doncs bé “o bolo de bolachas” és un senzill pastís que enamora. Penso que d’alguna manera m’evoca als pastissos de xocolata i galeta decorats amb lacasitos que tots hem tingut algun cop als nostres aniversaris, els quals volaven només portar-los a la taula.

Després te n’adones que no és només això el que t’atrapa. Una elegant crema acompanyada de la senzilla galeta Maria de tota la vida produeixen una combinació perfecta que fan que aquest senzill pastís m’hagi enamorat.

He estat consultant moltes websites portugueses i no he trobat acord entre les diferents receptes. He fet per tant una selecció eclèctica per crear la meva pròpia versió.

Ingredients:

3 ous (clara i rovells separats)

250 gr. sucre glass

250 gr. mantega

200 llet condensada

unes gotes d’essència de vainilla

2 paquets i mig de galetes maria

½ litre de cafè fort

Preparació:

1. Preparem el cafè i reservem, ja que necessitarem que estigui fred a l’hora del muntatge.

2. Barregem la mantega amb el sucre amb una batedora elèctrica. Es pot fer a mà, però el resultat no és el mateix. És important que la mantega estigui en pomada. Per aconseguir-ho l’hem de tenir fora de la nevera de 2 a tres hores, depenent de la temperatura de l’espai on estigui. És impossible trobar el mateix punt d’untuositat amb el microones.

La batem una mica a una potencia elevada. Baixem la potència i agreguem el sucre glass en tres vegades. Després tornem a pujar la potència i continuem batent uns 5 minuts fins que s’integri bé i formi una crema espessa.

3.Incorporem els rovells d’un en un sense deixar de batre i per últim tornem a baixar la velocitat i agreguem a poc a poc la llet condensada. Seguim batent uns cinc minuts més.

4.Portem la crema a la nevera mentre pugem a punt de neu les clares que teníem reservades. Seguidament les incorporem a la crema, també en tres vegades. És important respectar aquest ordre, ja que si incorporéssim la crema a les clares perdria l’aire que després li donarà a la crema la textura esponjosa que cerquem.

Hem de barrejar-les lentament amb moviments envoltants, fent girs complets de canell. Quan estigui la tornem a portar a la nevera i comencem el muntatge.

5.Per a muntar el pastís, jo utilitzo un motlle desmotllable . Cobrim la base amb galetes maria superposant-les una mica per intentar cobrir tot el fons. Amb una cullera empapem les galetes amb el cafè intentant que quedin toves però sense passar-nos perquè no es desfacin. A sobre afegim un terç de la crema. Repetim aquest procés dos cops més. Encara que les capes dependran de les dimensions del motlle utilitzat i de la quantitat de crema que hi posem entre les galetes.

Amb el motlle que jo he utilitzat m’han sortit tres capes i he utilitzat dos paquets de galetes.

6.Amb el mig paquet restant la decorarem. Picarem les galetes a velocitat mitja ja que si triturem a molta potència es transformaran en pols, i ens interessa que s’apreciïn trossets de galeta.

Si no teniu got de triturar, també es poden picar ficant-les a una bossa i fent cops amb un corró.

Al meu parer tots els pastissos que porten ou i no estan cuits, son molt més bons d’un dia per a un altre. A més a més la crema quedarà molt més compacta.

Al dia següent ja podem desemmotllar sense por deixant com a base el fons del motlle.

Notes

He de puntualitzar que encara que ha quedat molt bo no s’assembla al que vaig tastar a Lisboa i recentment a la Casa Portuguesa de Barcelona.

També té el seu encant ja que em recorda al cafè amb llet i galetes que acompanya les tardes de la meva mare des que tinc memòria.

Penso que la pròxima vegada substituiré la llet condensada per nata i sucaré les galetes amb llet.

També em queda l’opció de fer-me amiga del cuiner de “A casa Portuguesa i que em desvetlli el secret”.